*
Mallorca Gener 1976, Tancament d'Obrers en Atur a Sant Miquel - Març 1976, Successos de Vitòria
Gràcies a l'aparició dels actuals sistemes informàtics i la seva relativa facilitat de maneig, m'he animat a treure del "bagul dels records" alguns apunts, retallades de premsa, fotos etc. digitalitzar-los i compartir-los amb aquells als quals poguessin interessar. Simplement són records i experiències viscudes i els he escrit per a jo mateix i els que vulguin llegir-ho.
Assemblea d'obrers en atur
La tancada i les seves conseqüències polítiques
Al gener de 1976, i quan solament havien transcorregut cinquanta i pocs dies de la mort del dictador, òbviament no es podien descobrir les estratègies del Partit Comunista i Comissions Obreres. El franquisme seguia viu... molt viu, precisament per això, alguns consideràvem imprescindible, acorralar-lo i comprometre'l davant l'opinió pública nacional i internacional. Ells pretenien la continuació del franquisme, intentant disfressar-lo de “Demòcrata” amb algunes obertures, i així poder continuar amb les seves maldats. No podem d’oblidar, que solament dos mesos després del tancament a Mallorca, va haver altre tancament a Vitòria que va acabar en una massacre, on van morir assassinats cinc treballadors a tirs de la policia. Els noms d'aquests companys assassinats, vull recordar-los aquí, i eren: Romualdo Barroso, Francisco Aznar, Pedro María Martínez Ocio, José Castillo i Bienvenido Pereda. Tampoc oblidem, que al gener de 1977, aquells que veien que els seus privilegis s'acabaven, assassinaven als advocats laboralistas d’Atocha a Madrid. Uns anys mes tard, al 1980, l'extrema dreta assassinava a l'estudianta Yolanda Gonzalez. En els anys posteriors a la mort de Franco, van existir diverses intentonas colpistes que van culminar en el cop del 23 de Febrer de 1981, i així, moltíssims d’altres atropellaments que atemptaven contra els treballadors i lluitadors antifaixistes que reivindicàvem la fi de la dictadura i la tornada a la Democràcia. Les coses no eren gens fàcils i alguns de nosaltres sabíem perfectament que era el moment de “jugar-se-la”, si volíem acabar amb el feixisme. El tancament de Sant Miquel, i potser degut al fet que, en aquell moment existien totes les dificultats exposades, feia que alguns pensessin, que era extremadament perillós... (I ho era). Que no era el moment... que havíem de ser, més prudents... anar més a poc a poc... També és cert, que en aquells moments començaven a existir en el si del Partit Comunista, distintes i distants concepcions de com, i qui havia de liderar-lo. Un dels principals objectius, per part dels quals més tard passarien a ser coneguts en el PC, com “Renovadors”, era canviar les formes, canviar el rostre obrerista, per un més “civilitzat” i d'acord amb els “nous temps”... Per a això, el primer que se'ls va ocórrer, va ser assolir que Francesca Bosch, deixés de ser la Secretària General del partit, començant així una de les moltes “batalles internes”, creant divisió i enfrontaments en el PC... Potser per tot l'exposat, el tancament va quedar únicament, en tal com els mitjans de comunicació ho van contar, és a dir: "PROTESTA DE TREBALLADORS EN ATUR"... Evidentment era cert, però sobretot, va ser una acció política contra el règim franquista d'Arias Navarro. Va ser una estratègia més per a combatre'l, deteriorar-lo, derrotar-lo.... El gran i arriscat treball realitzat pels camarades i companys, que en els últims anys del Franquisme havien assolit infiltrar-se en les estructures del verticalisme, va ser decisiu a l'hora d'organitzar-lo i planificar-lo. Per descomptat el tancament, no va ser l'única circumstància que va propiciar l'ensorrada de les estructures del règim a Balears, clar que no, però creo que ningú negarà que va contribuir enormement a accelerar el procés de descomposició política de tots els seus estaments... Va provocar l'inaudit enfrontament públic del Bisbe Úbeda amb el feixista Governador Carlos de Meer. Va forçar al llavors Ministre Martín Villa a decretar el cessament avançat del Governador, també va provocar el cessament del delegat insular del Sindicat Vertical, Francisco Payá Agustí, que per la pressió de l'assemblea va haver de cridar, Abaix el governador!!! Assemblea que es va celebrar en el teatre sindical a l'endemà del desallotjament. Per descomptat els mitjans de comunicació van jugar un paper decisiu, al mantenir informada a la societat, causant veritable impacte. Efectivament, darrere del tancament havia més, molt més que una puntual reivindicació d'obrers en atur..
.jpg)
Les primeres hores del tancament
No havien transcorregut ni 45 minuts, i la policia ja custodiava la porta de l'Església, impedint el pas a tota aquella persona sospitosa de poder solidaritzar-se amb nosaltres, i així augmentar el tancament. No obstant això, si que deixaven entrar a algunes senyores amb mantilla negra, doncs semblava evident que l'intenciò era per a resar. Nosaltres en tot moment vam tenir absolut respecte per aquelles persones, per les seves creences, i per tota la simbologia religiosa. Mentre aquestes persones estaven aquí, nosaltres romaníem asseguts i en silenci. Crec sincerament, que algunes senyores es van marxar sense adonar-se del que allí estava succeint.
El Governador Civil Carlos De Meer, no reacciona a temps, o no va donar les ordres precises del que havia de fer la policia amb els "fidels" que volien entrar al temple i gràcies a això, van poder "colar-se" alguns companys i camarades. Record a Carlota Vílchez, que va entrar "disfressada" amb un abric d'aquests de "coll de pèl", i si mal no ho record, també amb mantilla, un misal en la mà, i sota abric duia dues coques de torró "Teclo" que em va lliurar perquè poguéssim menjar una mica.
Entraren dos membres més del partit... Però aquests, ho van fer amb la intenció de convèncer-nos perquè desistíssim del tancament... Jo no podia creure el que estava succeint. No recordo molt bé el que els vaig dir, però si que la conversa va ser molt breu... No van aconseguir el seu objectiu i crec, o vull creure, que en aquell moment un d'ells, es va sentir, diguem... "incòmode". L'altre, ni ho sé ni m'importa perquè no el coneixia de res, venia de Barcelona com "expert en els tancaments de la SEAT", o així m'ho va presentar el qual jo coneixia... (En aquells moments es lliurava una "lluita ideològica i estratègica" en el PCE a nivell nacional i també a les Illes...). Tot i això, vull aclarir que a causa d'aquest incident, no es van trencar les relacions personals ni amb aquest camarada, ni amb la majoria dels que en aquest moment defensàvem diferents posicionaments o estratègies, fins i tot puc afirmar que al llarg dels anys, la majoria de nosaltres hem seguit mantenint una relació d'amistat.
La policia, també estava situada davant de les barreres que hi ha en el carrer de Sa costa de sa pols, impedint que se'ns poguessin passar flassades o aliments a través del petit pati lateral de l'església, i una de les imatges "simpàtiques o divertides" que retinc en la meva memòria, és la de Pep Vílchez, que a pesar de la policia, va poder llançar-nos una borsa plena de taronges a l'interior del pati, sortint la majoria d'elles rodant costa avall, i ell, corrent darrere d'elles intentant arribar-les.
Va haver altra entrada en el temple que a mi personalment em va animar enormement. Es tractava de Xisca Oliver, companya en la vida privada i camarada de partit. Ella, que en aquests moments estava embarassada de tres mesos, es va presentar als policies de l'entrada amb un antic carnet de "Dama de la Creu Rotja" i un simple tub de pastilles per al refredat. Els va dir que un dels tancats havia de prendre un medicament, perquè si no, podria tenir problemes i això, podria complicar molt les coses... Ells no van saber que fer i la deixaren passar, però advertint-li que havia de sortir immediatament. Així ho va fer, però va poder dir-me que en l'exterior s'estava muntant... "una de grossa", que ella, juntament amb altres dones anirien a la premsa i també a veure al Bisbe. Em va dir que "tot" el partit s'estava mobilitzant, ja que el sector que s'oposava al tancament, s'havia adonat que la nostra decisió era inamovible i que no podien mantenir-se al marge davant el que estava passant. Em va contar, que Francisca Bosch mantenia un pols ferri amb la policia, els donava conversa, els feia reflexions? "Vosaltres sou treballadors com els quals estan tancats", els preguntava coses del seu treball, se solidaritzava amb ells perquè la majoria eren peninsulars... "esteu tan lluny de les vostres famílies". Encara que al principi eren toscs, ella amb la seva insistència assolia que exterioritzessin una mica d'humanitat i cada vegada que li deien "Bueno señora, ya basta, circule!", Ella es negava, argumentant... "Un fill meu està dintre i jo no m'aniré d'aquí fins que surti"... La policia la deixava "per impossible.
Que la societat Mallorquina donava mostres de gran solidaritat amb nosaltres des de moltíssims sectors, que algú havia portat moltes ensaïmades... Xisca em va demanar que tinguéssim molta cura i va sortir, però jo sabia que estava allí, esperant el desenllaç al costat de Francisca Bosch i la multitud.
El Governador Civil Carlos De Meer, no reacciona a temps, o no va donar les ordres precises del que havia de fer la policia amb els "fidels" que volien entrar al temple i gràcies a això, van poder "colar-se" alguns companys i camarades. Record a Carlota Vílchez, que va entrar "disfressada" amb un abric d'aquests de "coll de pèl", i si mal no ho record, també amb mantilla, un misal en la mà, i sota abric duia dues coques de torró "Teclo" que em va lliurar perquè poguéssim menjar una mica.
Entraren dos membres més del partit... Però aquests, ho van fer amb la intenció de convèncer-nos perquè desistíssim del tancament... Jo no podia creure el que estava succeint. No recordo molt bé el que els vaig dir, però si que la conversa va ser molt breu... No van aconseguir el seu objectiu i crec, o vull creure, que en aquell moment un d'ells, es va sentir, diguem... "incòmode". L'altre, ni ho sé ni m'importa perquè no el coneixia de res, venia de Barcelona com "expert en els tancaments de la SEAT", o així m'ho va presentar el qual jo coneixia... (En aquells moments es lliurava una "lluita ideològica i estratègica" en el PCE a nivell nacional i també a les Illes...). Tot i això, vull aclarir que a causa d'aquest incident, no es van trencar les relacions personals ni amb aquest camarada, ni amb la majoria dels que en aquest moment defensàvem diferents posicionaments o estratègies, fins i tot puc afirmar que al llarg dels anys, la majoria de nosaltres hem seguit mantenint una relació d'amistat.
La policia, també estava situada davant de les barreres que hi ha en el carrer de Sa costa de sa pols, impedint que se'ns poguessin passar flassades o aliments a través del petit pati lateral de l'església, i una de les imatges "simpàtiques o divertides" que retinc en la meva memòria, és la de Pep Vílchez, que a pesar de la policia, va poder llançar-nos una borsa plena de taronges a l'interior del pati, sortint la majoria d'elles rodant costa avall, i ell, corrent darrere d'elles intentant arribar-les.
Va haver altra entrada en el temple que a mi personalment em va animar enormement. Es tractava de Xisca Oliver, companya en la vida privada i camarada de partit. Ella, que en aquests moments estava embarassada de tres mesos, es va presentar als policies de l'entrada amb un antic carnet de "Dama de la Creu Rotja" i un simple tub de pastilles per al refredat. Els va dir que un dels tancats havia de prendre un medicament, perquè si no, podria tenir problemes i això, podria complicar molt les coses... Ells no van saber que fer i la deixaren passar, però advertint-li que havia de sortir immediatament. Així ho va fer, però va poder dir-me que en l'exterior s'estava muntant... "una de grossa", que ella, juntament amb altres dones anirien a la premsa i també a veure al Bisbe. Em va dir que "tot" el partit s'estava mobilitzant, ja que el sector que s'oposava al tancament, s'havia adonat que la nostra decisió era inamovible i que no podien mantenir-se al marge davant el que estava passant. Em va contar, que Francisca Bosch mantenia un pols ferri amb la policia, els donava conversa, els feia reflexions? "Vosaltres sou treballadors com els quals estan tancats", els preguntava coses del seu treball, se solidaritzava amb ells perquè la majoria eren peninsulars... "esteu tan lluny de les vostres famílies". Encara que al principi eren toscs, ella amb la seva insistència assolia que exterioritzessin una mica d'humanitat i cada vegada que li deien "Bueno señora, ya basta, circule!", Ella es negava, argumentant... "Un fill meu està dintre i jo no m'aniré d'aquí fins que surti"... La policia la deixava "per impossible.
Que la societat Mallorquina donava mostres de gran solidaritat amb nosaltres des de moltíssims sectors, que algú havia portat moltes ensaïmades... Xisca em va demanar que tinguéssim molta cura i va sortir, però jo sabia que estava allí, esperant el desenllaç al costat de Francisca Bosch i la multitud.
La gent començava a concentrar-se a la plaça
.jpg)
Solidaritat
"Diario de Mallorca"
La premsa va informar com mai ho havia fet durant la dictadura
No van poder amb na Francesca Bosch
Gran solidaritat, algú havia portat moltes ensaïmades, i Francesca Bosch oferia algunes a la policia,"vosaltres també sou treballadors i passeu fret aquí fora..." ells les acceptaven! (Atreviment molt de na Francesca, això solament ho podia fer ella...) i a l'hora de la càrrega contra la multitud, a ella no la van tocar "Aquesta dona és impossible" va dir un dels policies...
Pels carrers de Palma
tancats
Revista "Triunfo"
Hemeroteca 76
Solidaritat amb VITORIA
Els cinc companys assassinats
La Revolta Permanent
Título original: Llach, la revolta permanent
El 3 de març de 1976 a Vitòria, en el transcurs d'una assemblea de treballadors, l'actuació de la Policia va causar cinc morts i més de cent ferits de bala. Aquella mateixa nit, empès per la ràbia, Llach va composar la que seria una de les cançons més emblemàtiques de la aquells anys: "Campanades a morts". Ara, trenta anys després, Lluís Llach torna a Vitòria per interpretar-la en un concert multitudinari en record a les víctimes del 3 de març. Un viatge en l'espai i en el temps conduït per la música i les paraules del propi Llach, on es creuen records autobiogràfics amb les imatges i els testimonis dels protagonistes d'aquests fets. Aquesta és la història d'una cançó, el retrat de la persona que la va escriure i la crònica dels fets que la van inspirar. Un crit i una exigència de revolta permanent contra l'oblit.
El 3 de març de 1976 a Vitòria, en el transcurs d'una assemblea de treballadors, l'actuació de la Policia va causar cinc morts i més de cent ferits de bala. Aquella mateixa nit, empès per la ràbia, Llach va composar la que seria una de les cançons més emblemàtiques de la aquells anys: "Campanades a morts". Ara, trenta anys després, Lluís Llach torna a Vitòria per interpretar-la en un concert multitudinari en record a les víctimes del 3 de març. Un viatge en l'espai i en el temps conduït per la música i les paraules del propi Llach, on es creuen records autobiogràfics amb les imatges i els testimonis dels protagonistes d'aquests fets. Aquesta és la història d'una cançó, el retrat de la persona que la va escriure i la crònica dels fets que la van inspirar. Un crit i una exigència de revolta permanent contra l'oblit.
justificant
Campanades a morts (Lluis Llach)
Carta de Diego Aznar, pare de Francisco Aznar
Assosiacio 3 de Març
- Joan Serra
- Mallorca, Balears
- He estat militant del PC des dels 19 anys, 1970-1990. Ja no milito en cap formació política, la qual cosa no vol dir que els meus ideals hagin canviat, però ja no sóc militant actiu. Sóc un treballador, com ho he estat tota la meva vida. El que se, ho he après de les meves pròpies experiències i de les persones tractades. D'aquestes, de les persones, he après moltíssim i el que he viscut m'ha ensenyat moltes, moltíssimes coses de la gent i de la vida ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)